30/11/2023

Poder dir adeu i alhora dir fins aviat. Poder acomiadar un ésser estimat i tenir el cor en pau perquè saps que se'n va tranquil i feliç perquè la seva vida ha estat plena d'amor. Poder sentir com ens ha regalat molt bons records i un bon grapat d'anècdotes per continuar-lo recordant tot explicant-les.

Quan la Paula el va portar a casa algú va dir: "jo això no ho passejo".

Aii, Pep, qui t'ho havia de dir que poc temps després quasi destrosses el cotxe pujant per la muntanya per trobar el Tac que anava perdut i ferit ja què l'havien atacat uns senglars. Al final se'n va sortir prou bé.

Sempre ha estat fort i valent. Als quatre dies d’estar a casa vam saber que tenia leishmània. Tota una llarga vida prenent medicació diària dia i nit.

Jo cridava: “Corre Taquete la pasti!!!” i venien tots corrents a buscar el trosset de frankfurt, el seu amb pastilla a dins.

Avui, s'ha adormit als braços de la Paula. L'hem acompanyat fins al final del seu camí perquè pogués marxar i anar-se a trobar amb el Tongo que dorm al tronc de l'olivera de casa.

La Lily, el Lenon, el Nut, la Nala i la Greta observen el lloc buit que ha quedat sobre el reposacaps del sofà on solia estar sempre al meu costat. No entenen aquest buit, o potser si que intueixen el perquè d’aquest silenci i aquesta tristor que avui ens envolta a tots plegats.

Hem estat molt bé amb tu aquests quinze anys que ens has regalat somriures i felicitat. Camacurt i orellut, Taquete, Taquillo... el nostre Tac.

Et recordarem sempre.

Pep, Paula, Ferran I Montse

20 de novembre de 2023