23/04/2020

Vas arribar a casa un dia de nit. Vas baixar del cotxe de la Pilar. Tenies nou mesos. Ja eres gran, però encara te n’havies de fer més. Més robust, valent, amb més planta i melena.

El destí havia volgut que et coneguéssim de cadell. Des que la Pilar ens va oferir ser la família d’en Mateo, sovint anàvem a les Merindades burgaleses, a veure-le a ella i a tota la seva família peluda, que vam tenir el privilegi de conèixer. D’entre els quals, els teus inoblidables pares, en Pelayo i la Jimena. I el febrer de 2012 vam poder passar tot un dia en companyia de llurs primers tres cadells, preciosos. Un dels quals ho mossegava tot. Eres tu. “Amanece que no es poco” de Sasiburu. Després et vas dir Xanti. I finalment, Knut. De vegades, també vas ser el nostre Knutiknut.

Veient com de bé us vau acceptar amb en Mateo el dia que vas arribar a casa, t’hi vas quedar uns quants dies, mentre la Pilar et buscava una família.

No era gens difícil no barallar-se amb en Mateo. Ell era tot noblesa i calma. I tu vas acceptar que entraves a casa seva. I el vas observar, a veure què calia fer.

Val a dir que unes setmanes després no sé qui havia après més de qui…En Mateo havia trobat un gran i jove aliat, i us vau reequilibrar. Ja éreu un clan. 

De fet, anys més tard, les úniques vegades que vas saltar la tanca del jardí del darrera, van ser les vegades que ens emportàvem en Mateo al veterinari, si tu et quedaves sol. Tampoc hi havia manera de passejar-te sense ell, si algun dia va estar convalescent: començaves a mirar enrere, cap a casa, i et plantaves al bell mig del carrer.

Vam necessitar pocs dies, potser poques hores, des que vas arribar a casa aquella nit, per posar una dosi de bogeria a les nostres vides. Si aconseguíem encabir-te a l’autocaravana, nosaltres volíem ser la teva família. Repte que no semblava senzill. Una autocaravana de 6 metres, amb dos adults, dues nenes que anaven cap a noies, i 60 kg. d’àngel Mateo. I ho devies entendre perfectament. En Mateo s’estava a sota la taula del menjador, si tu et volies quedar, t’havies d’encabir a la cabina. I no te’n vas moure.  

A partir d’aquí, vam comprar una segona caseta per al jardí. Un refugi per si plovia mentre no érem a casa. Mai t’hi vas ficar. Et quedaves entomant la pluja.

Vam aprendre a ser sis de família. I a tenir dos peluts bloquejant l’entrada de la cuina. Saltant com bojos quan vèieu les motxilles de l’autocaravana. Viatjant sempre que hi havia caps de setmana llargs o vacances. Van ser anys de plenitud, dels que en resten moltes fotos, alegries i bons records. També moltes anècdotes, i molts grups de turistes embadalits al vostre voltant, fent-vos fotos. Especialment respectuosos solien ser els turistes japonesos, que demanaven permís per fer-vos fotos, ens preguntaven moltes coses de vosaltres i de vegades ens demanaven que signéssim una mena de llibreta d’autògrafs. Records d’Amsterdam, Viena, Luzerna, Valloire, Oxford, Illes Lofoten, Gal.les, Dolomites, Lles de la Cerdanya, Morella i un llarg etcètera.

Éreu preciosos, però la Pilar sempre deia, carregada de raó, que el més bonic era a dins.

Us passejava amb un braç endavant i un enrere. Tu sempre volies ser el primer de la colla. I en Mateo el darrer.

L’estiu del 2017 vam fer el darrer viatge essent sis de colla. Vam travessar tota Europa en autocaravana, i el cercle polar àrtic, per arribar a les illes Lofoten. En guardem unes imatges precioses. 

El juny del 2018 en Mateo ens va deixar. Aquell estiu les noies van passar unes setmanes a fora, l’una a Irlanda i l’altra a Califòrnia. I en David, tu i jo vam marxar cap als Alps. Van ser unes vacances amb la meitat de colla. Érem tres. Però vas omplir, per difícil que fos, un tros enorme del forat que havia deixat en Mateo. 

De fet, fins que no has marxat tu, estimat Knut, aquesta setmana d’abril de 2020, no hem pres consciència que ens hem quedat sols, i hem reobert també el dol per en Mateo, ara conscients de com ens el vas amortir.

Aquests darrers dies han estat durs. He perdut la mare. Estem vivint la pandèmia del coronavirus. Jo estic aïllada a la meva habitació. La Xènia està confinada a casa l’Arnau. L’Aina s’ha cuidat de tu mentre la malaltia se t’enduia, i en David t’ha acomiadat en solitari. Molt de dolor, que inevitablement haurà de deixar pas als molts bons records acumulats.

Segur que ja has trobat en Mateo. Cuideu-vos tots dos, àngels negres !

Vull també compartir les boniques paraules i vídeo que t’ha dedicat la Pilar en el seu preciós homenatge carregat de sentiment:

Me vienen a la cabeza dos bonitos recuerdos… el último abrazo que me diste, en mi última visita, (quizá era tu despedida) y las carreras de alegría cuando pisaste por primera vez el jardín de tu familia definitiva  . Cuando nadie sabía cuál sería tu futuro, tú ya habías elegido, y lo celebraste saliendo de golpe de tu inmensa tristeza, jugando y mostrando tu felicidad, arrollando por donde ibas, feliz por tu nueva vida. Ellos creían que eran tu familia de acogida, pero unas horas después ya pensaban que podía ser definitivo . 

Mateo se hizo cargo de su parte, la paciencia infinita que tuvo contigo, pero Mateo, estaba hecho de esa pasta. Era la máxima representación de la bondad peluda. Inseparables, a pesar de tu aparente fortaleza, eras su fiel seguidor, dependiente de su compañía, y de su sabiduría . A cambio tú le devolviste un poco de juventud, de juegos, incluso a veces, de una no tan sana locura que generó algún accidente que mejor no  recordar. También pusiste equilibrio, devolviste el número par a la familia, Mateo, afín a Xénia, y tú, afín a Aina. 

Eva la sensibilidad, el corazón, los cuidados, la intendencia, el amor maternal e incondicional, y David, la tolerancia de admitir el roce del caos que conlleva a veces vivir entre tantos kilos de pelo y amor, congelando tantos y tantos momentos con estas bonitas imágenes. 

Miles de recuerdos grabados a fuego en sus retinas, pero sobre todo en sus corazones. En el mío tienes un hueco tan grande como tú, Knut. 

Te has ido detrás de Mateo, quiero pensar que buscando su paz…Aunque ahora duele, y nada será igual, recordaré siempre la alegría inmensa de verte nacer, de haberte rescatado unos meses después y dejarte por fin con la mejor familia hasta tu último suspiro. 

Que todos los perros del mundo tengan la misma vida que tú… 

Te querré siempre. 

“Amanece que no es poco de Sasiburu”

21-12-2011/ 15-04-2020