16/01/2026

Hi ha éssers que passen per la vida sense fer soroll i, quan marxen, ho omplen tot.

La Lily ha estat així. “Nugabe Lily la Tigresse”, una whippet atigrada de mirada serena i ànima bona. Aviat hauria fet setze anys, setze anys de presència discreta, de fidelitat silenciosa, de bondat sense condicions.

Gairebé mai bordava, i quan ho feia, ens sorprenia amb una veu forta, profunda, com si dins seu hi bategués alguna cosa més gran, més antiga, més sàvia. La resta del temps era calma. Era pau.

Avui l’hem deixat marxar amb el cor ple de dubtes i d’amor. Ens preguntem si ho hem fet perquè deixés de patir o per deixar de patir nosaltres veient-la tan cansada. Potser no cal triar. Potser estimar és justament això: carregar amb el dolor perquè l’altre pugui descansar.

El que si que tenim clar és que una decisió com aquesta només neix de l’estimació i d’aquella responsabilitat silenciosa que assumim quan obrim el nostre cor.

Descansa, Lily. Vola lleugera com la cendra que espargirem dins l’olivera mil·lenària del pati de casa on també reposen els teus germans, el Tongo i el Tac.

Aquí ens quedem amb el teu record, amb el teu rastre suau d’una vida compartida, que no s’apaga, que no borda, però que omple la casa sencera.

El Lenon, el Nut, la Nala i la Greta també et trobaran a faltar.

Gràcies per haver-nos fet tan feliços tots aquests anys.