03/04/2018

Si es cert 

que no tens més glòria 
que la que et donem aquí,
deixa’m ser el teu amic
i per mi serà una joia,
que joia és poder estimar
aquell que tant ens estima
i a canvi d’un xic d’amor 
ens donaria la vida.

Recordo quan de menut 
eres com una joguina
igual que felpa i cotó
potser de seda molt fina.
Anaves amunt i avall
com una baldufa xica
i tots els teus acudits 
ens feien gracia
i somriure.

Arreu trobaves bon llit
entre draps i sabatilles
i acurrucar-te als meus peus, 
era com una delícia.

Amb una pilota vella
feies les mil correries
i com un infant mimós
esperaves les meves carícies.

Ara ja t’has fet gran
com a tots, 
et passa la vida
els anys fan que et falti
la il•lusió, el goig
i el delit de viure.
És mes trist el teu mirar
els teus ullets, 
no somriuen
i quant t’acariciem el llom
ja no ens llepes,
sols ens mires.
No ens deixis amic fidel
que encara ens dones alegria
es igual si t’has fet vell,
tot va morint cada dia.

Quan arribi el darrer moment
que això també
és llei de vida
et posaré prop del meu cord
i quan no ens vegi ningú
aniré a fer-te companyia
i si se m’espurnen els ulls
diré: -“ Déu, Déu és per culpa de la ventisca”
perquè plorar per un gos,
hi ha molta gent que ho critica.
Tot i que per mi no est un gos si no un amic fidel.
Fins sempre Gandalf.